A la paret del tub digestiu hi ha les capes següents, des de dins cap a fora: mucosa, submucosa, amb diversos vasos sanguinis, nervis, vasos limfàtics, ganglis limfàtics, i dues capes de múscul llis, que poden aparèixer engruixides i modificades, i formar un anell anomenat esfínter, que fa de vàlvula. El sistema nerviós entèric s’encarrega de la coordinació dels moviments del tub digestiu i es connecta amb el sistema nerviós simpàtic i amb el sistema nerviós parasimpàtic. El sistema nerviós parasimpàtic estimula tots els processos de secreció i de moviments del sistema digestiu, mentre que el sistema nerviós simpàtic els inhibeix.

La boca és la primera part del tub digestiu, tot i que també s’utilitza per respirar. Està formada pel vestíbul, la cavitat oral i el paladar, que té dues parts: una, òssia, anomenada paladar dur i una altra, tova, anomenada paladar tou o vel del paladar (amb l’úvula). A cada banda del paladar tou hi ha dos músculs recoberts, anomenats pilars, que formen l’istme de la gola entre els pilars. A cada banda, hi ha una col·lecció de teixit limfoide que forma les amígdales palatines, que, quan s’infecten, s’anomenen popularment angines. 

La faringe és el tub que comunica amb la boca i és l’extrem superior comú del tub respiratori i del tub digestiu. Per poder descriure-ho millor, direm que es divideix en tres parts: la nasofaringe, l’orofaringe, que conté una col·lecció de teixit limfoide anomenada amígdala lingual, i la laringofaringe. Com que la via per als aliments i per a l’aire és la mateixa a la laringe, de vegades el menjar va a la laringe i provoca tos i sensació d’ofec, i altres vegades l’aire entra al tub digestiu, i fa que s’acumulin gasos a l’estómac que provoquen eructes. 

L’esòfag és el tub que condueix els aliments de la faringe a l’estómac. A la part superior de l’esòfag hi ha l’esfínter faringoesofàgic, entre la faringe i l’esòfag, que roman tancat entre deglució i deglució i, per tant, impedeix que l’aire entri a l’esòfag durant la inspiració, i a l’extrem inferior, l’esfínter gastroesofàgic, entre l’esòfag i l’estómac. La funció principal d’aquest esfínter és impedir el reflux del contingut gàstric cap a l’esòfag; si no funciona bé, s’ulcera (esofagitis de reflux). 

L’estómac és una dilatació del tub digestiu situada entre l’esòfag i el duodè, amb una capacitat aproximada d’1-1,5 litres. Es diferencia de la resta del tub digestiu en què la paret té una tercera capa de fibres musculars.

Considerem que l’estómac té forma de J i que està format per:

• el fundus o fòrnix, la part més alta de l’estómac, situat a la zona superior i a l’esquerra de l’orifici que comunica amb l’esòfag o càrdies;
• el cos, la zona que hi ha entre el fòrnix i la cissura angular, limitat als dos costats per la curvatura major i la curvatura menor;
• la porció pilòrica o pílor, amb forma d’embut, que és la zona que hi ha entre la cissura angular i l’esfínter pilòric, que separa l’estómac del duodè.

Ver imagen: Estómac

Estructura macroscòpica

L’intestí prim és un tub estret que s’estén des de l’estómac fins al còlon. Té 3 parts: el duodè, el jejú i l’ili.

El duodè fa uns 25 cm de longitud, s’estén des del pílor fins a l’angle duodenojejunal i envolta el cap del pàncrees. Rep el quim de l’estómac, les secrecions del pàncrees i la bilis del fetge.

El jejú i l’ili fan uns 4,5 m de longitud i formen les anomenades nanses de l’intestí prim. La desembocadura de l’ili al còlon és al cec, a l’orifici ileocecal, que està envoltat per la vàlvula ileocecal, la funció de la qual és evitar el reflux de matèries (esfínter ileocecal).

Estructura microscòpica

La mucosa i la submucosa de l'intestí prim estan disposades en forma de plecs circulars. Aquests plecs circulars augmenten unes 600 vegades l’àrea d'absorció de la mucosa intestinal i, a la vegada, estan coberts totalment de minúscules projeccions de la mucosa, en forma de dit; són les anomenades vellositats intestinals. La superfície d’aquestes vellositats forma unes prolongacions anomenades microvellositats. Entre una vellositat i una altra se situen les criptes de Lieberkühn i les glàndules de Brunner, que proporcionen un mitjà aquós. En els éssers humans l’epiteli de l’intestí prim es renova en el termini d’una setmana, aproximadament. A les parets del jejú ílium hi ha unes acumulacions de teixit limfoide anomenades plaques de Peyer que formen part de la col·lecció de teixit limfoide associat a la mucosa que es troba al nivell dels tubs digestiu i respiratori.

L'intestí gros s’estén des de la vàlvula iliocecal fins a l’anus i fa uns 1,5 m de longitud i consta de:

• El cec, que és un fons que comunica amb l’ili a través de la vàlvula ileocecal.
• L’apèndix vermiforme, una protrusió que si s’inflama provoca apendicitis.
• El còlon ascendent, que fa uns 15 cm de longitud i s’estén des de la vàlvula ileocecal fins a l’angle còlic dret o angle hepàtic, on gira per continuar al còlon transvers.
• El còlon transvers, que fa uns 50 cm de longitud i s’estén transversalment fins a l’angle còlic esquerre o angle esplènic, on el colon gira per continuar al colon descendent.
• El còlon descendent, la porció més estreta del colon, que fa uns 30 cm de longitud i s’estén des de l’angle esplènic fins a la vora de la pelvis.
• El còlon sigmoide, que té uns 40 cm de longitud i s’estén des de la vora de la pelvis fins a la cara anterior de la 3a vèrtebra sacra.
• El recte, que fa uns 12 cm de longitud i s’estén des del còlon sigmoide fins al conducte anal. Es troba a la part posterior de la pelvis. Per la seva banda distal, s’eixampla i forma l’ampul·la rectal.
• El conducte anal, que és la porció terminal del tub digestiu, es troba fora de la cavitat abdominal i s’obre a l’exterior per un orifici anomenat anus. S’hi distingeixen 2 esfínters, l’esfínter anal intern i l’esfínter anal extern. Aquí hi trobem el plexe venós, que és clínicament important ja que quan s’engrandeix provoca les hemorroides.

Ver imagen: Intestí gros